Escola Bressol El Petit Món: D’ADAPTACIÓ

EL PERÍODE D’ADAPTACIÓ

Per un infant, anar a l’escola suposa un canvi molt important: surt d’un lloc segur conegut i protegit, on es relaciona amb les persones que ha establert el primers vincles, i a les quals està aferrat, per entrar en una situació completament desconeguda.

LA SEPARACIÓ

Aquesta relació d’aferrament de l’ infant amb el seu cuidador primari, és molt important en el desenvolupament de l’ infant i és la que posarà els fonaments per a totes les relacions que el nen desenvoluparà a través de la seva vida. Aquesta relació produeix seguretat, tranquil•litat, calma, consol i plaer però l’amenaça de la pèrdua de la persona evoca un intensa ansietat.

Per tan, aquest inici escolar del petit, suposarà sempre una situació de separació i com a tal sempre serà més o menys dolorosa. Pensar que pot perdre a la figura a la que està aferrat, al sentir-se abandonat a l’escola, suposa sofriment i angoixa per ambdues parts. “El patiment no sols està en els nens, fins en els casos en què tot marxa bé, als pares els costa separar-se del seu fill i els suposa un considerable esforç emocional” *(1). Per una banda ens agradaria que els nostres fills no visquessin situacions d´ angoixa, cosa que en realitat no podrem evitar, ja que forma part de la vida i del creixement del petit. D’altra banda també els pares necessiten un temps de coneixença per poder confiar en les persones i la institució que es farà càrrec del seu infant; si això no es pot donar afectarà de manera notable en aquest procés d’adaptació.

L’ADAPTACIÓ

A la vegada l’ infant també es troba en un ambient diferent que ha de descobrir, uns costums a les que s’haurà d’adaptar. Es trobarà també dins d’un nou espai en el que es sentirà desorientat i perdut. També ha de fer una nova reestructuració temporal, ja que perdrà la noció de la rutina diària a la que estava acostumat.
Per tan es troba en un espai, un ambient, una temporalitat i unes persones noves que encara no estan investits de sentit ni afectivitat.

També per les educadores és un període d’adaptació per conèixer cada família, cada infant i les seves peculiaritats.

RESPOSTES HABITUALS DELS INFANTS

Els comportaments més freqüents a l’escola són: inseguretat i por, plor, descontrol d’esfínters, vòmits, trastorns en l’alimentació, son, agressivitat, especial aferrament als objectes personals (motxilla, jersei…), etc… Però les conductes poden ser molt diverses: des de l’alegria desbordant, agitació, activitat desenfrenada davant una situació nova… a fortes actituds de rebuig o de “càstig” (ignorància) quan se’l va a recollir; també és fàcil trobar nens que passats uns dies d’aparent tranquil•litat (una setmana, un mes…) reaccionin amb plor i rebutgi la llar quan pren consciència de la nova situació.

En el marc familiar també succeeixen regressions i alteracions en el comportament com: regressió en el control d’esfínters, malsons nocturnes, trastorns de gana, irritabilitat, etc.

Aquestes alteracions del comportament normal dels petits no desapareixeran fins que siguin establerts els suficients llaços afectius amb les persones que es relaciona, i fins que no tingui un coneixement suficient del nou entorn físic i social.

És el mateix nen qui ha de superar des del seu interior aquests canvis, el que ha d’anar conquistant, autoafirmant-se, sortint a poc a poc del seu egocentrisme, independitzant-se per construir el seu món intern i avaluar, contrapesar aquesta separació, acceptant-la interiorment. Valorar i acceptar les seves pròpies possibilitats, sense protecció i atenció continuada de la seva família.

PREVENCIÓ, QUÈ PODEM FER?

La separació en una edat molt primerenca, si no es fa bé, pot ser problemàtica encara que, aparentment, sembli que no passi res. Ho hem de tenir en compte i només així podrem ajudar l’ infant a suportar el dolor i a superar-lo sense que hagi de recórrer a “solucions” dràstiques i perjudicials per a ell (com construir una cuirassa de fredor o d’indiferència que els dificulti establir vincles). *(2)

Es responsabilitat de pares i educadores d’organitzar un període adequat d’ adaptació per a que aquests primers temps d’escola s’assumeixin per l’ infant sense traumes i evitin que el canvi en la vida de l’ infant sigui massa sobtat.

Què podem fer, doncs?

Anar anticipant als infants la seva incorporació a l’escola: que coneguin i tinguin contacte prèviament amb l’edifici…, l’educadora, familiaritzant-los amb els noms dels altres nens/es i del personal del Centre, …
Preveure dins de les possibilitats laborals, de disposar d’uns dies per acompanyar l’ infant amb la presència dins de l’aula del seu referent familiar, per conjuntament facilitar-li el descobriment i confiança dels nous espais, dels temps, de la mestra i els nous companys.
“Fer-ho molt gradualment, començant per assistir una estoneta a la llar d’infants en companyia de la mare. El temps d’estada es pot anar augmentant a poc a poc i, a mesura que la criatura conegui i agafi confiança en la persona que se n’haurà de fer càrrec, la mare el podrà començar a deixar sol de tant en tant, fins que hi hagi garanties que el fill ho pot elaborar”.*(2)
Ser respectuosos amb la seva incorporació progressiva, sense forçar situacions. “S’ha de respectar el temps de l’ infant, ja que no totes les criatures necessiten el mateix procés d’adaptació. Cal observar atentament les seves reaccions, tant a la llar d’infants com a casa. Qualsevol canvi anòmal, agut i continuat, en la seva manera de comportar-se (en el dormir, en el menjar, en el seu humor, etc.) pot ser indicador de mala adaptació al canvi i de sofriment intens. Si això passés, el procés d’adaptació hauria de ser més llarg” *(2)
Comunicació continuada amb les educadores: facilitar a l’educadora la coneixença de les particularitats de l’ infant, en especial de les rutines a les que està acostumat: com és dorm, què li agrada, com reacciona, com es calma…
Encara que creiem que no ens entenen explicar als fills com anirà el dia: qui el portarà a escola, si es quedarà a dinar, qui el recollirà? (importantíssim). L’ infant necessita organització, ”rutines”, això l’ajuda i li dona seguretat.
En aquestes edats tenen molts pocs recursos, per això els hem d’ajudar a posar paraules a allò que els passa: ”estic trist, enfadat, espantat, enrabiat…”.
Que portin a l’escola un objecte de casa important per a ells que els doni seguretat i pugui simbolitzar aquesta figura d’aferrament que en molts moments necessitaran imaginar per calmar-se, per adormir-se.. (nina, llençolet, coixí, mocador de la mare…)
No enganyar-los, perquè genera desconfiança, inseguretat i es desorienten. Acomiadar-se cada dia i recordar-los que més tard els vindran a buscar.
Una vegada decidit, no allargar els comiats.
Ser puntuals a les recollides.
Que visquem la incorporació del nen/a a l’escola amb la major normalitat.
Procurar que no coincideixi amb altres canvis: treure bolquers, canvi de llit….

L’ACTITUD DELS ADULTS:

Els infants necessiten, per poder créixer físicament i psicològicament sans, uns adults forts que sense deixar-se endur pel patiment de l’ infant, aguantin i comprenguin les seves ansietats, que les tolerin i que amb amor i cura els confortin